Chuck Berry: L'Arquitecte del Rock and Roll i el seu Inseparable Gibson

Abans que el rock and roll omplís estadis, abans dels solos èpics i de les melenes al vent, algú va haver de dibuixar els plànols. Algú va haver d’agafar el blues, el country i el R&B i construir amb ells una cosa completament nova, vibrant i dirigida a una generació que no sabia que l’estava esperant. Aquest arquitecte va ser Chuck Berry, i la seva eina de disseny va ser una guitarra Gibson.

Si Jimi Hendrix va ser l’explorador que va portar la guitarra a una altra dimensió, Chuck Berry va ser l’enginyer que va construir la carretera per la qual viatjarien tots els altres.

Els Plànols del Rock: Riffs, Poesia i el “Duckwalk”

La genialitat de Chuck Berry es pot resumir en tres innovacions que es van convertir en l’ADN del rock and roll:

  • El Riff com a Protagonista: Abans de Berry, els solos de guitarra existien, però ell va ser qui va codificar el riff de guitarra com la introducció i el motor d’una cançó. La fanfàrria de dues notes que obre “Johnny B. Goode” és, possiblement, el so més reconeixible de la música popular. És una crida a l’acció, una declaració d’intencions. The Beatles, The Rolling Stones, AC/DC… tots van aprendre d’ell que una cançó de rock comença amb un gran riff.

  • El Poeta de la Joventut: Berry no només tocava per als joves; escrivia per a ells. Les seves lletres eren cròniques detallades sobre cotxes (“Maybellene”), els drames de l’institut (“School Day”), el somni americà (“Johnny B. Goode”) i el mateix rock and roll (“Rock and Roll Music”). Va crear un llenguatge universal per a la cultura adolescent, donant-li una veu i una banda sonora per a les seves aspiracions i rebel·lies.

  • El “Duckwalk”: La Signatura del Showman: En una època en què els intèrprets solien ser estàtics, Chuck Berry era energia pura. El seu famós “pas de l’ànec” (duckwalk) —aquell avançar lliscant sobre una cama amb la guitarra a la mà— es va convertir en la primera gran posada en escena del rock. Era un moviment carismàtic i descarat que demostrava que la música no només s’escoltava, també es veia.

La Seva Arma Preferida: La Gibson ES-355

Un arquitecte necessita una eina fiable, i la de Chuck Berry gairebé sempre va ser una guitarra Gibson. Tot i que va tocar diversos models al llarg de la seva carrera, la seva imatge està indissolublement lligada a les seves guitarres de caixa semi-buida, especialment l’elegant Gibson ES-355 de color vermell cirera.

Aquesta guitarra era l’elecció perfecta per al seu so. El disseny semi-buit li donava l’escalfor i la ressonància del blues, però amb un bloc de fusta massissa al centre que evitava els acoblaments indesitjats a alt volum. Era sofisticada però potent, capaç de produir els tons nets i esmolats que definien els seus riffs. Per a Berry, la Gibson no era només un instrument; era la seva companya, una extensió de la seva pròpia personalitat elegant i revolucionària.

El Llegat que Va Construir un Museu

No és cap exageració dir que sense Chuck Berry, el mapa de la música moderna seria completament diferent. La seva influència és tan profunda que gairebé es torna invisible, present en gairebé cada cançó de rock escrita des d’aleshores. Keith Richards sempre deia que la seva única ambició era “sonar com Chuck Berry”. John Lennon va afirmar: “Si haguessis de donar un altre nom al rock and roll, podries dir-ne ‘Chuck Berry’”.

Cada artista que trobaràs a les sales del Guitar Legends Hall, des dels Beatles fins a Slash, té un deute amb l’home que va dibuixar els plànols originals.

Per entendre la història del rock, cal començar pel principi. I el principi té un nom: Chuck Berry. Vine al Guitar Legends Hall i recorre el camí que ell va ajudar a construir, des dels fonaments fins als seus cims més alts.

Compra aquí les teves entrades i descobreix el llegat de l’arquitecte!