Blog

Al panteó de les guitarres llegendàries, hi ha noms icònics: “Blackie”, “Frankenstrat”, “Red Special”. Però només hi ha un nom que evoca no només un so, sinó una història d’amor. Un nom que pertany a la reialesa del blues i que va ser batejat entre flames. Aquest nom és Lucille.

Abans dels estadis i dels festivals multitudinaris, la música que canviaria el món es gestava a la penombra de bars clandestins i juke joints a la vora del Mississipí. En locals de Nashville i Memphis, entre el fum del tabac i el repicar dels gots, el blues s’electrificava, transformant-se en una cosa més crua, més ràpida i amb una energia irresistible.

Abans que el rock and roll omplís estadis, abans dels solos èpics i de les melenes al vent, algú va haver de dibuixar els plànols. Algú va haver d’agafar el blues, el country i el R&B i construir amb ells una cosa completament nova, vibrant i dirigida a una generació que no sabia que l’estava esperant. Aquest arquitecte va ser Chuck Berry, i la seva eina de disseny va ser una guitarra Gibson.

El rock and roll està ple de moments icònics, però pocs són tan visuals, tan salvatges i tan definitius com el que va protagonitzar Jimi Hendrix al Monterey Pop Festival de 1967. En un acte que va fusionar l'art, el sacrifici i la fúria sonora, Hendrix no només va tocar la seva guitarra; la va convertir en una ofrena en flames als déus del rock.