Guitar Legends Hall a la premsa

En l’epicentre de l’Estiu de l’Amor de 1967, quan la música es fusionava amb l’art visual en una explosió de color i llibertat, una guitarra es va convertir en el símbol d’aquella revolució.
A les dècades dels 70 i 80, mentre molts guitarristes buscaven ser els més ràpids, un mestre del so demostrava que el veritable poder de la guitarra no residia en la quantitat de notes, sinó en la qualitat de cadascuna.
Al panteó de les guitarres llegendàries, hi ha noms icònics: “Blackie”, “Frankenstrat”, “Red Special”. Però només hi ha un nom que evoca no només un so, sinó una història d’amor. Un nom que pertany a la reialesa del blues i que va ser batejat entre flames. Aquest nom és Lucille.
Abans dels estadis i dels festivals multitudinaris, la música que canviaria el món es gestava a la penombra de bars clandestins i juke joints a la vora del Mississipí. En locals de Nashville i Memphis, entre el fum del tabac i el repicar dels gots, el blues s’electrificava, transformant-se en una cosa més crua, més ràpida i amb una energia irresistible.
Abans que el rock and roll omplís estadis, abans dels solos èpics i de les melenes al vent, algú va haver de dibuixar els plànols. Algú va haver d’agafar el blues, el country i el R&B i construir amb ells una cosa completament nova, vibrant i dirigida a una generació que no sabia que l’estava esperant. Aquest arquitecte va ser Chuck Berry, i la seva eina de disseny va ser una guitarra Gibson.
El rock and roll està ple de moments icònics, però pocs són tan visuals, tan salvatges i tan definitius com el que va protagonitzar Jimi Hendrix al Monterey Pop Festival de 1967. En un acte que va fusionar l'art, el sacrifici i la fúria sonora, Hendrix no només va tocar la seva guitarra; la va convertir en una ofrena en flames als déus del rock.